Fuji-San de kla4067 en Flickr con licencia CC
Estaba (estoy) leyendo otra novela, pero el miércoles surgió un viaje en tren a Lleida y acababa de comprar algunos libros, así que decidí llevarme uno pequeño, con más pinta de relato corto que de otra cosa, que me había recomendado T. con entusiasmo. El caso es que metí en el bolso Nieve de Maxence Fermine, sin darle mayor importancia.
Lo leí del tirón… y lo he vuelto a leer al regresar a casa, ya más lentamente, saboreando lo allí escrito. Nieve merece dos lecturas; probablemente más.
No os contaré el argumento, pero aviso aquí que tampoco hay demasiado que contar. Apenas “pasan” cosas y las que pasan lo hacen de manera lenta y delicada, casi imperceptible. ¿Dónde radica su encanto entonces?, ¿por qué emociona hasta el punto de tener que releerlo inmediatamente después de acabado por primera vez?
Pues veréis, en mi opinión (que no tiene mayor aval que el haber leído bastante y tener una alta reactividad a la ternura), su valor reside en su aparente simplicidad. El argumento no distrae de la contemplación de la belleza literaria que contiene. Es cómo si el autor pintase, que no escribiese, las palabras… en una historia en la cual el protagonista intenta transformar su poesía en pintura. Un camino de ida y vuelta, como la mayoría de caminos vitales (aunque nos empeñemos en darles sólo un sentido, generalmente obligatorio).
Es un libro inclasificable, único. Habla de lo efímero y lo eterno, del deseo y del amor, del color y de la luz, pero sobre todo, habla de la sensación de plenitud que da ver la vida con los ojos del alma… y no tenerle miedo a interpretar lo que ves, aunque lo hagas de distinta forma que el resto del mundo.
Supongo que no hace falta que os diga que me ha encantado y que se lo recomiendo a todos aquellos que quieran descubrir el gran secreto: vivimos y morimos por cosas sencillas, conmovedoras… e inmensas. Si estáis preparados para aceptar ese hecho, corred a leer Nieve, si, por el contrario, no sentís vuestro ánimo presto a dejar entrar el aire, fresco y limpio, de un futuro que se alza ante nosotros como una montaña nevada, todavía por explorar… dejadlo para otro momento.
Leer mucho te enseña una cosa: hay un tiempo para cada libro. No lo forcéis… pero no olvidéis que, antes o después, uno debe enfrentarse a su vida e, irremediablemente, a la blancura helada de la nieve.
¡Feliz domingo, socios!
¡Feliz domingo, socios!
www.elclubdelosdomingos.com
Plas plas plas plas… pel post, per com has desenvolupat, sense fer-ho, l'argument del llibre. M'agradaria llegir-me'l, apuntat queda!
PS: Vols neu? Te'n regalo unes quantes carretades 🙂
Apunto la recomanació per més endavant, Francesca. Fas venir moltes ganes de llegir-lo, però, com tu dius, hi ha moments per als llibres i em temo que ara no és el millor moment per llegir-lo. El desaré fins que arribi el moment adequat!
Bon diumenge!
La Literatura, quan ho és de veritat desvetlla d’una manera bella [encara que pugui ser també terrible] la senzilla realitat que ens envolta. És tal qual ho has dit tu, l’equivalent de pintar-la.
Demà busco el llibre i intento llegir-me’l amb la mirada a la que convides en aquest post. Gracies.
Jo també el buscaré demà, quines ganes me n'has fet venir!
Bona setmana!
Ferran. Gràcies pels aplaudiments… com m'agraden els reconeixements exageradament expressius! (ai, aquest ego meu, que me l'has estarrufat! :-D) T’encantarà el llibre, segur… i de neu ja sé que en tens ara de sobres, però tot té un temps… i un lloc! i la neu millor la deixem en els teus nous paisatges! Petó per tu, maco!
Nur. Fas molt bé, llegir un llibre quan no toca és una pena, pel llibre i pel lector, que es perd uns moments deliciosos només per precipitar-se en abordar una novel·la quan no està anímicament preparat per ella. Ja el llegiràs, no hi ha presa. Jo he deixat molts llibres inacabats, pendents d’una nova oportunitat per quan el meu ànim estigués més en consonància amb ells. Gràcies per passar-te, ets fidel com poca gent!
cumClavis. Tens raó, la realitat que ens envolta és senzilla… però les persones ens encaparrem en complicar-la de mala manera! 🙂 I si, la bona literatura és com la pintura: retrata les coses, però passant-les abans pel filtre de la interpretació de l’autor… per això jo reconec que em sembla més autèntica la pintura que la fotografia! (rara que és una). Espero que el llibre t’agradi. Gràcies a tu per passar-te per aquí.
Rita. Uix, tant de bo que us agradi el llibre a tots, perquè si no la he ben pifiada 🙂 … quanta responsabilitat… sort que tant en Fermine com la vostra sensibilitat, no em fallaran i estaran a l’alçada! Molt bona setmana, maquíssima!
doncs, com que t'agrada l'expressivitat exagerada et diré que estic fent l'onada! he pensat en la pancarta però ho deixo pel proper post… en quant al llibre et diré que m'han agafat ganes de llegir-lo o, millor dit, d'experimentar-lo tot i que (igual que la Nur) haurà d'esperar un moment més adient anímicament… i sense tants Tamerlans acumulats, és clar!
petons!
Matty. Sí, sí, el proper post la pancarta, si us plau, que em faria molta ilu :-)))) Nena, de tant en tant has de deixar Samarcanda quieta i llegir-ne alguna cosa més relaxant… i aquest, vés per on, crec que t'agradaria; els Tamerlans esperaran pacientment (que no m'ho crec que et quedi res per llegir sobre el tema… ja toca que t'hi posis tu a ensenyar-nos cosetes de per allà).
Petons, companya tesinera!
Me'l vaig llegir ahir i em va encantar. És deliciós i fa pensar també… 🙂
Probablement en faré un post i si no et sap greu linkaré aquest apunt teu. Gràcies a tu l'he descobert i a més l'expliques molt bé.
Rita. Què bé que t'hagi agradat!!! Serà un honor que linkis aquest apunt si fas un post; els bons llibres s'han de difondre! Gràcies pel teu comentari, anima el diumenge!