![]() |
F.C. (2010). Kaffee und Kuchen. What Are You Doing New Year’s Eve. Laura Fygi (Spotify) |
A Teresa
___________________
En Sachsenhausen las náuseas me zarandean y la sensación de inestabilidad aumenta. Trae refuerzos y me sujeta del brazo hasta la puerta principal. La visita termina. Estoy doblegada por el dolor y con el convencimiento de que, precisamente allí, no tengo derecho a quejarme. Cuando cogemos el taxi que nos lleva de regreso a Berlín, las lágrimas ruedan ya, silenciosas y descontroladas, por mis mejillas. En Alexanderplatz, la amistad la desorienta y la veo sufrir mientras busca el camino al hotel. Espero hasta que regresa con las medicinas. Me deja descansar, arropada por el sonido del crepitar de los troncos en la falsa chimenea, al que se acabarán sumando las suaves melodías navideñas de Laura Fygi. Tendrá que pasar un día más hasta que mi cuerpo se calme. No importa, no estoy sola.
Q
Atravesamos juntas la puerta de Ishtar, Reina del cielo y Señora de la tierra. Sé que teme que la quiera arrastrar por la Isla de los Museos sin piedad (normal, me conoce), “es imposible verlos todos” repite, pero necesito que pasee entre las murallas de Babilonia, que se siente en las escaleras del templo en el que Zeus y Atenea fueron venerados, para consultar su sempiterno mapa bajo la atenta mirada de dioses, centauros y grifos… Sé que se alegrará de haberlo hecho. Cambiamos de escenario, Nefertiti y ella merecen conocerse. Me hace feliz verla disfrutar contemplando a la que fue Gran Reina de la dinastía XVIII.
Q
Celebramos que mi estómago ha vuelto a la normalidad en el café del DHM, tras asombrarnos con las esculturas de Begas, al que descubrimos ayer en la catedral de Santa Eduvigis. Compartimos sendas raciones de tarta Mozart y Selva Negra, “Could you divide it in two pieces, please?”. Dos enormes vasos de Earl Grey en una cafetería acogedora ayudan a que el buen humor se desparrame por la mesa. Alegría, repaso de las muchas cosas acontecidas: frío, edificios faraónicos, cervezas callejeras, mercados navideños, ventisca, metros serpenteantes… Risas mientras calentamos nuestras manos contra el cristal de los vasos y descansamos hundidas en los sofás de piel que parecían estar allí esperándonos. Siguiente estación, Einstein Kaffee, más té, más charla, más risa, más alegría.
Q
Por las noches se aburre con Döblin, mientras yo le leo en voz alta: “¿Para comprender el caos de la vida moderna es necesario escribir caóticamente? ¿Para indagar en la mente de un ser mediocre, medio tarado, estúpido es necesario instalarse en la nebulosa de su mente?”. “Completamente de acuerdo… ¡esto es un tostón!”. Se nos acaban saltando las lágrimas, esta vez de risa. Porque Teresa cumple incluso la palabra no dada, mientras que yo hago trampa (abandoné a Franz al poco de conocerlo, tengo un olfato especial para los tontosdelbote). Ella sin embargo lo ha intentado con ahínco. Porque sí. Porque se fió de mi criterio y le cuesta admitir mis errores.
Q
Definitivamente, Berlín se escribe con T de amistad.
___________
El viaje ha resultado cálido y revelador. Sin duda una extraordinaria experiencia. Ferran ha organizado un gran encuentro. La 1.TBfC ha sido un éxito, pero de ella encontraréis otras crónicas, mucho más autorizadas que la que yo pueda escribir. Disfruté poco de la compañía de personas que merecían más, mucho más tiempo, del que les pude dedicar. En vez de sus rostros sonrientes, pasé dos días contemplando el plomizo cielo berlinés desde la habitación del hotel… sé que habrá otras oportunidades y entonces no cejaré hasta conseguir que se cansen de mi compañía; quedaron muchas cosas por decir, por compartir. Lo sentí. Hubiese deseado hablar con todos y cada uno de ellos. No nombro a nadie, para mencionarlos a todos. Les envío desde aquí el abrazo que no tuve fuerzas para darles el día de su marcha. Esto solo acaba de empezar.
www.elclubdelosdomingos.com
Buen domingo. Hoy toca viaje familiar.
Una gran amiga, segur, i amb nosaltres com una blocaire més. Integrada, entusiasta, participativa, llegint el teu text com una més de la colla pessigolla, en definitiva, un gran aplaudiment per a la T: plas, plas, plas.
Bentornades i petons!
Berlín es dura y acogedora a la vez. Curiosa tu experiencia, porque es como una metáfora de ese lugar. Enhorabuena por el viaje y la amistad, dos buenos ingredientes que hacen de la vida un caldo más gustoso.
Gutten Morgen liebe!
Bonic. Com sempre. A mi també m'agrada llegir-te els diumenges. O un altre dia si s'escau.
Creo que, y no descubro nada, existen grandes «sustitutos» en la blogosfera.
NOTA: Sustitutos de los escritores-contadores más o menos oficiales. No suplentes como en el ámbito sanitario se suele decir con cierto tono despectivo. Se entiende.
Bon dia.
@Gerineldo. Que lo paséis muy bien. Gracias por leerme antes de partir 😉
@Rita. Hola maca!… sí, sí, la T. és tot això que dius i més. Ho vaig sentir per vosaltres, però vaig patir per ella, és de les que t'ajuda com si res, però va haver-hi un moment en que ho va passar malament.
La propera vegada ens veurem més, de moment ens continuem llegint! Petons!
@Odilas. ¡Completamente de acuerdo! es una ciudad inhóspita, de avenidas tan amplias que quedas desguarnecido, nada te protege del frío y el viento… y, sin embargo, te acoge como a uno de ellos, sin engullirte, dejándote espacio para ser tú. Una sensación rara. La había visitado antes de la reunificación y puedo asegurar que ahora es urbanísticamente menos bonita, pero humanamente mucho más bella.
La combinación viaje y amistad es la mejor, descubrir mundos junto a un amigo no tiene precio, ni debe tenerlo.
¡Gracias por pasarte por aquí hoy, compañera!
@Xavier Blasco. Gracias por tus amables palabras, Xavier, escribir en un blog no es comparable con hacerlo en otros formatos, esto es más humilde, no requiere de un guión y debe ser sencillo de leer, pero como todo en esta vida, si se aborda con respeto, puede producir satisfacción a las dos partes: escribiente y lector.
Los suplentes en sanidad se miran a veces con tono despectivo, es cierto… pero no es justo. No es fácil adaptarse al trabajo de otro, imprimiendo tu estilo pero sin imponerlo, porque sabes que tu presencia es temporal y no debes crear dependencia en los pacientes… habría que reivindicar esa figura ¿no crees?.
Un abrazo y muchas gracias por leerme y por haber dejado hoy tu aportación aquí. ¡Sois vosotros los que mejoráis mis escritos!
Un agradable paseo por Berlín. Es una ciudad que tengo en mi lista de visitas pendientes, en las que hay apenas unos pocos miles de lugares.
También celebro que el recuerdo te sea positivo, por Berlín y por la compañía pese a la visita a Sachsenhausen. Creo que las buenas ideas, desarrolladas por buena gente, en un buen sitio, tienen que salir bien necesariamente.
Así que, me sobrepongo a la envidia y digo: ¡¡ enhorabuena!!
Un abrazo,
ug
La T. va ser una més de la colla i tot el que la Rita diu d'ella és poc. Integrada en el grup des del primer moment, compartint la màgia de la trobada, les rialles, les històries, … i al mateix temps, patint per tu. Sens dubte, una gran persona i millor amiga. Petons per totes dues!
@Tío Eugenio. ¡Hola! ¿tu lista de visitas pendientes tiene miles de lugares?… ¿estás seguro de que no has cogido la mía por error? 🙂
Berlín vale la pena… en realidad todos los sitios la valen si vas con la compañía adecuada. La experiencia de reunir un puñado de blogeros que se conocen sólo por las lecturas de sus blogs respectivos es indescriptible… creo que ninguno de nosotros aspiraba a que funcionase todo tan bien, a los 5 minutos (y tiro largo), ya parecíamos amigos de hacía tiempo, con multitud de temas por tratar y un gran respeto mutuo… mmm… a la que celebre los 40 años del Club no descarto hacer algo similar, je, je…
Un abrazo y gracias por pasarte por aquí a charlar.
@Lluïsa ¡Hola maca! em va fer molta, però molta pena no parlar més amb tu i que m'expliquéssis el secret perquè la gent del teu poble no pateixi el fred (que sapigueu tots que aquesta dona anava sense barret i sense guants per una ciutat a -9ºC).
La T és la millor amiga que un pot imaginar… jo dic que som «germamigues», perquè amb amiga em sembla que no expresso tot el que ella representa per mi.
Gràcies per comentar, Lluïsa. Petons també per tu!
Francesca…
celebro que poguessis gaudir de Berlín després de recuperar-te de la teva indisposició que intueixo fruit de l'excés de treball, estrès i aquell etern voler arribar a tot arreu (em sona…) i que la saviesa del cos, finalment, t'obliga a aturar-te, et posa al seu lloc sense permetre excuses, ni altres raons, per força…
De fet, quan amb la Teresa vam rebre la teva trucada, ja en tenia ben bé prou d'imaginar i veure els 'horrors' que allà van succeir… tenia ganes de fer un petit i humil homenatge a les persones que van patir en aquell espai però la grandiositat de les barbaritats em van superar… en aquell just moment, la teva trucada em va fer tornar a la realitat i el millor que podia fer era ser present i donar suport a les persones que en aquell moment segurament més em podien necessitar… (tot i que va ser ben minsa la meva aportació a la causa… gràcies per recordar-ho!)
——————————————-
Certament, poder comptar amb una companyia i amistat excepcional com la de la Teresa, és un tresor que cal valorar com tu ho fas… de debò… des de la profunditat del cor…
———————————————–
Després de la primera conversa a l'avió, de genolls en la meva butaca… vaig veure que teníem moltes coses per compartir i molts paral·lelismes vitals… em vaig quedar amb les ganes de poder seguir aprofundint… intueixo molts aprenentatges que em queden per fer… i (egoistament…) sé que tens moltes respostes que jo encara cerco…
espero tinguem altres oportunitats… altres espais per compartir… sé que vindran… no cal que els forci… de manera natural apareixen les oportunitats… només cal saber-les veure i aprofitar-les en el moment just…
Gràcies per tot i molts petons!
@mar. T'equivoques, Mar. Veure aparèixer a una persona a la que només feia 24 hores que coneixia va ser molt important per mi. A vegades no som conscients del que representen els nostres actes pels altres. Per mi va ser un gest d'una gran generositat (no dubto que estiguessis saturada de tant horror, per mi la visita també era una mena d'homenatge, però podies haver fet moltes altres coses enlloc d'anar a oferir-li el teu suport a una quasi desconeguda). Gràcies.
Jo també vaig tenir la sensació de que hi havia moltes afinitats entre nosaltres i de que parlar i intercanviar experiències ens pot ser útil a totes dues. Ho farem, no ho dubtis. Sempre dic que les coses no s'han de forçar quan es veu que no rutllen, però per les mateixes raons, crec que quan un sospitar que poden funcionar, cal provocar els encontres… ens veurem i xarrarem, només que en lloc de fer-ho sota el cel gris plom berlinès o farem sota el blau il·luminat barcelonès!
Molts petons i compta que, passat festes, seguirem tenint mail i inquietuds per compartir!
Va ser una autèntica llàstima que passessis les primeres hores berlineses en estat no_socialitzable. Una pena per tu, pel teu malestar, naturalment, i també perquè ens vam perdre poder apropar-nos una mica més, a tots, amb tu. Sigui com sigui, la trobada va passar i va permetre interaccions ben positives, i amb això ens quedem, oi?
La Teresa, com han dit ja per aquí dalt, fantàstica. Malgrat ser una outsider de la blogosfera, tot va ser amb ella tan fàcil com amb la resta de viatgers. Un gust haver-la conegut i afegit al grup d'amics de la TBfC!
Ptons, benvolguda, ja del tot recuperada, espero.
@Ferran. Sí Ferran, una llàstima, però tot té el seu cantó positiu: vaig sentir-me acompanyada també per tu. Moltes gràcies per tot, t'ho he dit i t'ho repeteixo aquí: no em vaig sentir mai sola en el meu estat de postració obligatòria 🙂
Tant la idea com la organització va ser genial i és cert que la T. va fer l'esforç d'integrar-se en un entorn en el qual era una outsider, però vosaltres la vau acollir magníficament i tot ajuda 😉
En qualsevol cas, l'afortunada he estat jo, de tenir-vos a tots fent-me costat d'una o altra manera… I, per la foto, ja veus que em vaig recuperar del tot, digerir aquests «kuchen» (insuperables, el café que ens vas recomanar estava ple i vam decidir fer el té al Museu DHM, si no has tastat la seva cafeteria ja pots anar-hi correns…) s'ha de tenir l'estòmac en condicions òptimes!
Gràcies per tot. Petons!!!!
Benvolguda Francesca,
M’alegra veure que t’has recuperat. T’he de dir que no és estrany que caiguessis malalta! jo només d’intentar fer el joc dels blocaires berlinesos, tot anant amunt i avall, d’un bloc a l’altre, vaig quedar ben marejada! i això que com aquell que diu només els vaig aguantar un dia…uff! (respiració fonda) a les nostres edats això ja no es pot resistir… això sí, son simpàtics aquest jovent! i amb el joc m’he divertit molt!
És bo, tenir bons amics/amigues i en segons quines ocasions s’agraeix tenir-los ben aprop. Sort que vas anar ben acompanyada, encara que la colla també et va mimar.
Al teu club sempre tens una llaminadura a punt aquests detalls li donen caliu i escalfor, no sé fins a quin punt s’assemblen a la particular llar de foc que tenien el companys/es mentre llegien els escrits que tots havíeu preparat.
Visca la T i tot l’abecedari dels amics/gues que sempre hi són quan hi han de ser!!!
@Isabel. Jo ni tan sols he pogut mirar-me això del joc… la feina m'esperava a Barcelona i no m'he pogut dedicar a res més aquests dies!
Gràcies per això que dius de que tinc una llaminadura a punt… és justament el que m'agradaria, que els que veniu sovint us trobéssiu a gust, perquè és cert, els amics són el millor de la vida, quan estan al costat i quan els sents a la vora, encara que físicament estiguin a molts quilòmetres.
M'agrada molt veure't per aquí avui Isabel, ets una de les blocàires que mancava al grup sens dubte, a la propera no t'ho perdis, paga la pena!
Una abraçada!
me n'alegro molt de que estiguis plenament recuperada i hagis tornat a la normalitat. vam patir molt per tu aquells dies. sort que ja tot ha quedat enrera. i siusplau, dóna molts records a la teresa. va ser un gran plaer conèixer-vos a totes dues.
@kika. Gràcies Kika, ho sé, sé que us vaig fer patir i ho sento, però també és un bon reflex de l'èxit de la trobada el fet que un grup de «teòrics» desconeguts us preocupéssiu per mí i que jo ho sentís… des de l'habitació de l'hotel, sentia que no estava sola.
Per mi també va ser un autèntic plaer conèixer-te i gaudir de la teva companyia una miqueta (sort que vam fer fotografies a l'Starbucks i al primer metro, allà surto amb vosaltres!).
Petons i gràcies per passar-te per aquí!!!
No cal que et digui que et vaig trobar a faltar perquè la meva idea de Berlín incloïa, és clar, la teva presència en tot moment i no cal que jo et digui que la T. és una persona excepcional que, sense saber res de blocs ni conèixer ningú, va esdevenir un altre blocaire més en el moment de les lectures i ens va acompanyar com si haguessis estat tu mateixa la que vingués. Quina gran amiga tens, Francesca 🙂
M'encanta la descripció del Museu de Pèrgam: no ho vam compartir, però ho vaig sentir d'una forma bastant semblant al que tu escrius.
Me n'alegro, doncs, que els dies en què ja no hi érem, almenys els aprofitéssiu bé. Ja m'explicaràs com va anar al Kadewe: a mi em va encantar, tot i que vam fer un ritme una mica trepidant per no perdre'ns el Monument a les víctimes de l'Holocaust amb llum de dia!
M'alegro també que ja estiguis recuperada! Petonets 🙂
@nur. Ja saps que m'hagués encantat estar amb vosaltres més temps, per raons òbvies, però també per gaudir de la vostra companyia… i amb tu tenia especial interès en conversar, però no ha pogut ser.
Sobre la Teresa, què vols que et digui? el més important que tinc són els meus amics i ella està a primera fila!!!
Al KDW vam passar un dia divertidíssim, ho vam mirar, remenar, toquetejar i tafanejar toooooooot, vam dinar a un restaurant francès d'allà dins i ens vam perfumar… guiri total… 😉
Gràcies per passar-te per aquí, Nur. Petons!!!!!!
Pues me alegro de ese viaje a Berlín que no conozco, aunque tal y como lo has contado, daría igual, porque ese Berlín tuyo parece muy especial.
¡Feliz Navidad!
@Icíar. Pues sí, Icíar, dices bien «ese Berlín mío»… los lugares son distintos según el que los mira, para mí Berlín será un mañana fría pisando un suelo donde pasaron cosas horribles, una tarde cálida de tes y risas y muchas otras cosas… las ciudades, como las personas, no son lo que te ofrecen, sino lo que tú tomas de ellas, lo que te pasa en ellas, el recuerdo transformado de lo que te aconteció.. por eso tu Berlín (el día que lo visites) no será como el mío, pero también será real.
Gracias por pasarte por aquí Icíar. ¡Feliz Navidad! (me recuerdas que debería adornar el Club con algún motivo navideño…)